Quarta reflexió…

Parlaré com sempre he fet sobre les meves pràctiques que he estat fent, la penúltima pràctica tractava de llegir un llibre “Educació Infantil , Resposta Educativa a la diversitat”- Gema Paniagua/Jesús Palacios . És un llibre que tenia ganes de llegir, perquè no tan sols me’l demanava la mestra de psicologia, sinó que en moltes assignatures era bibliografia recomanada. Va ser un llibre fàcil de llegir, no el vaig gaudir com m’hagués agradat per falta de temps, quan et fan fer alguna cosa obligatòria i que no tens temps, canvia el punt de vista. Tot i així, m’ha agradat molt i em serveix pel meu aprenentatge, pel meu camí cap a mestra. Trobo que parla de coses molt interessants, vaig haver de llegir-ho amb deteniment ja que havia de fer una reflexió de cada capítol. A més a mi m’agrada sempre encaminar-ho tot a la meva experiència, que no és molta, però em fa recordar moments,  i em fa sentir viva. Ja que el fet de sentir-te identificada fa que et donin pistes que vas ven encaminada, que estàs anant per on has d’anar...  Que el que has estat fent en aquests últims anys ha servit d’alguna cosa.

D’alguns capítols havíem de fer petites intervencions, amb preguntes formulades, treball d’investigació... Que tot i que va ser un treball extens que em va portar forces dies, el resultat va ser molt bo. Em quedo contenta de la meva avaluació personal. A més és un llibre que parla absolutament de tot, no es deixa res en el tinter! I vas llegint i vas aprenent, es fa força amè.

Per el contrari si parlo de la meva última pràctica no estic tant satisfeta com la resta, ja que va ser un treball que em va costar molt enfocar-lo. Tractava de fer un projecte de mediació escolar que pogués servir per tot el cicle d’Infantil ( de 3 a 6 anys). Crec que el que em va costar més no va ser la justificació del perquè ho feia, sinó com el portaria a cap. Ja que desconeixia completament que existís això, i no vaig trobar cap escola que jo coneixia que el fes... Llavors vaig fer investigació per Internet, la majoria dels vídeos que hi havia era per adolescents, va ser molt interessant, però es clar enfocar-ho a la canalla més petita em va costar més... Crec que si arribés el moment d’haver d’aplicar-ho a la vida real sabria com parlar-ho. I crec que és això el que intenta la meva mestra, que amb els treballs i ficar-te en situació siguis capaç del dia de demà de que et serveixi, i recordis els moments que vas passar fent-ho. Però és una manera de que no se’t oblidi.

La meva valoració d’aquesta assignatura ha passat per varis moments, primer pensar que no podia assistir a classe va ser un turment. M’agrada molt la psicologia, i jo volia fer-la presencial. Però em va semblar molt bé que la mestra estigués disposada a fer doble treball de valorar altres pràctiques per a que les que no poden anar, segueixin fent l’assignatura. No va ser fàcil, fer treballs individuals extensos i ben fets, amb el poc temps que tinc, he de dir que m’ha costat. Però la valoració és positiva. He aprés molt! Gràcies...

Reflexió… QUIET!

Amb les meves paraules... pell de gallina...

El llibre proporciona empatia cap a altres famílies que poden patir el fet de tenir un membre amb una discapacitat a la seva llar. “Quiet” a través de breus episodis reals ens narra la historia- experiència d’en Lluís Serra, anomenat el LLullu i la dedicació que té la seva família, lluitant cada dia per aconseguir guanyar-li a una malaltia que és diu encefalopatia, paràlisis cerebral. L’autor d’aquest llibre és el propi pare, en Màrius Serra, que ens explica en primera persona la força, el dolor, la impotència i les ganes de tirar endavant per aconseguir que hi hagi justícia pel seu fill.

La meva sensació abans de començar a llegir el llibre era curiositat per pensar com seria enfocat, em pensava trobar una historia densa i complicada. Però m’havia equivocat, m’ha semblat un llibre amè, proper, amb molt de sentiment i sobretot, molt real. El vocabulari utilitzat és fàcil, sense tecnicismes, en primera persona que et fa ficar-te a la historia encara més, i a sobre les situacions i els espais em son molt familiars, ja que jo, sóc catalana i he viscut vuit anys a Barcelona. No sé, m’ha fet sentir-me encara més propera del que ja m’estava sentint.

A més jo he treballat a Barcelona, en una escola de Sant Andreu dos anys fent de vetlladora amb un nen de Sindrome d’Asperger. On vaig compartir a part de molts moments, moltes situacions que em van fer sentir com part de la seva família. Avui en dia, després de 3 anys segueixo tenint la mateixa relació amb la família, ells venen de vacances a Formentera i jo quant vaig a Barcelona, és parada obligada. Per això puc entendre el que es refereix a sentir-te feliç només veient la cara de felicitat d’ ell. La il·luminació dels ulls quan et veu entrar per la porta, sentir-te important per algú que sembla que sigui sang de la teva sang.  Qualsevol cosa positiva que hi hagi, per insignificant que sembli, es converteix en el millor que et podia passar en aquell moment. He treballat molts anys de la meva vida amb nens, actualment sóc mestra en una llar d’infants, però el sentiment que tinc cap aquest nen no el tinc per ningú. Aquesta va ser la meva primera experiència en el món de la inclusió, vaig poder viure en primera persona com es sent, i com et sents tu. I sobretot les diferències que fa la nostra societat davant de nens que són “diferents” sense ser-ho. I he hagut de callar i barallar-me amb moltes persones, que a sobre es suposava que es dedicaven al món de l’ educació, vergonyós. He viscut exclusió quan hem anat d’excursió i li ha agafat un atac i la gent ens mirava com si estiguéssim matant a algú, amb cares de “siusplau marxeu d’aquí”. Com és el cas que explica el pare, quan van estar a un restaurant i la responsable d’aquest no va deixar que sopessin per què molestava a la clientela que sopava. Increïble, però real.

M’agrada molt la lectura, però no havia llegit mai un llibre d’aquest tipus, he de dir que penso esbrinar-ne d’altres (quan tingui una mica més de temps) que m’introdueixin en aquests temes, per poder veure des d’un altre punt de vista i aprendre, sobretot, aprendre d’ells que tenen molt que ensenyar-nos. Valors que només ells poden mostrar-nos.

Vivim en una societat on tot és el que diran, on ningú pensa en ningú, en què ens estem convertint? Només ens preocupem pel nostre culet, ens movem per interessos. Si no ens toca d’aprop no ens movem, i això és vergonyós.   Hauríem d’intentar crear un món millor per tots, amb respecte i amor pels altres. Sense pensar rebre res a canvi, si es que si em poso a criticar la societat que tenim avui en dia, sobretot en el nostre país no paro... no em queden pàgines ni llàgrimes, per mostrar el desacord i l’ impotència que visc a diari.

Jo aquest llibre l’enfoco també a una reflexió del que hi ha avui en dia  en que ens trobem, crec que el pare el que vol transmetre precisament no és llàstima, sinó superació. I necessitat d’un món que canviï, i que s’aconsegueixi una igualtat i un dret per tothom. Fer que es faci VISIBLE el que s’intenta que sigui INVISIBLE, ja n’hi ha PROU!

Escoltem una mica amb les orelles, i fiquem-nos a la pell d’aquestes persones... per què no sabem, ni volem escoltar?

 

Per acabar vull deixar un vídeo d’una entrevista a l’autor Màrius Serra parlant sobre el que hem treballat.

FINS AVIAT! APOSTEM PEL CANVI; APOSTEM PER L’IGUALTAT!