Reflexió… QUIET!

Amb les meves paraules... pell de gallina...

El llibre proporciona empatia cap a altres famílies que poden patir el fet de tenir un membre amb una discapacitat a la seva llar. “Quiet” a través de breus episodis reals ens narra la historia- experiència d’en Lluís Serra, anomenat el LLullu i la dedicació que té la seva família, lluitant cada dia per aconseguir guanyar-li a una malaltia que és diu encefalopatia, paràlisis cerebral. L’autor d’aquest llibre és el propi pare, en Màrius Serra, que ens explica en primera persona la força, el dolor, la impotència i les ganes de tirar endavant per aconseguir que hi hagi justícia pel seu fill.

La meva sensació abans de començar a llegir el llibre era curiositat per pensar com seria enfocat, em pensava trobar una historia densa i complicada. Però m’havia equivocat, m’ha semblat un llibre amè, proper, amb molt de sentiment i sobretot, molt real. El vocabulari utilitzat és fàcil, sense tecnicismes, en primera persona que et fa ficar-te a la historia encara més, i a sobre les situacions i els espais em son molt familiars, ja que jo, sóc catalana i he viscut vuit anys a Barcelona. No sé, m’ha fet sentir-me encara més propera del que ja m’estava sentint.

A més jo he treballat a Barcelona, en una escola de Sant Andreu dos anys fent de vetlladora amb un nen de Sindrome d’Asperger. On vaig compartir a part de molts moments, moltes situacions que em van fer sentir com part de la seva família. Avui en dia, després de 3 anys segueixo tenint la mateixa relació amb la família, ells venen de vacances a Formentera i jo quant vaig a Barcelona, és parada obligada. Per això puc entendre el que es refereix a sentir-te feliç només veient la cara de felicitat d’ ell. La il·luminació dels ulls quan et veu entrar per la porta, sentir-te important per algú que sembla que sigui sang de la teva sang.  Qualsevol cosa positiva que hi hagi, per insignificant que sembli, es converteix en el millor que et podia passar en aquell moment. He treballat molts anys de la meva vida amb nens, actualment sóc mestra en una llar d’infants, però el sentiment que tinc cap aquest nen no el tinc per ningú. Aquesta va ser la meva primera experiència en el món de la inclusió, vaig poder viure en primera persona com es sent, i com et sents tu. I sobretot les diferències que fa la nostra societat davant de nens que són “diferents” sense ser-ho. I he hagut de callar i barallar-me amb moltes persones, que a sobre es suposava que es dedicaven al món de l’ educació, vergonyós. He viscut exclusió quan hem anat d’excursió i li ha agafat un atac i la gent ens mirava com si estiguéssim matant a algú, amb cares de “siusplau marxeu d’aquí”. Com és el cas que explica el pare, quan van estar a un restaurant i la responsable d’aquest no va deixar que sopessin per què molestava a la clientela que sopava. Increïble, però real.

M’agrada molt la lectura, però no havia llegit mai un llibre d’aquest tipus, he de dir que penso esbrinar-ne d’altres (quan tingui una mica més de temps) que m’introdueixin en aquests temes, per poder veure des d’un altre punt de vista i aprendre, sobretot, aprendre d’ells que tenen molt que ensenyar-nos. Valors que només ells poden mostrar-nos.

Vivim en una societat on tot és el que diran, on ningú pensa en ningú, en què ens estem convertint? Només ens preocupem pel nostre culet, ens movem per interessos. Si no ens toca d’aprop no ens movem, i això és vergonyós.   Hauríem d’intentar crear un món millor per tots, amb respecte i amor pels altres. Sense pensar rebre res a canvi, si es que si em poso a criticar la societat que tenim avui en dia, sobretot en el nostre país no paro... no em queden pàgines ni llàgrimes, per mostrar el desacord i l’ impotència que visc a diari.

Jo aquest llibre l’enfoco també a una reflexió del que hi ha avui en dia  en que ens trobem, crec que el pare el que vol transmetre precisament no és llàstima, sinó superació. I necessitat d’un món que canviï, i que s’aconsegueixi una igualtat i un dret per tothom. Fer que es faci VISIBLE el que s’intenta que sigui INVISIBLE, ja n’hi ha PROU!

Escoltem una mica amb les orelles, i fiquem-nos a la pell d’aquestes persones... per què no sabem, ni volem escoltar?

 

Per acabar vull deixar un vídeo d’una entrevista a l’autor Màrius Serra parlant sobre el que hem treballat.

FINS AVIAT! APOSTEM PEL CANVI; APOSTEM PER L’IGUALTAT!